Dos quadres i un personatge

  

Un príncep molt estimat pels catalans. SXV, Catalunya a la Mediterrània, trànsit gòtic-renaixement. Carles és hereu legítim al tro, fill gran de Joan II (Aragó) i Blanca de Navarra, però la mare es mor i la madrastra és dolenta, com la dels contes, i conspira per fer-lo empresonar -precisament per la seva popularitat en terres catalanes. La madrastra es diu Juana Enríquez, de los Enríquez, mare del futur rei Ferran el Catòlic. Carles, sotmès a una reclusió forçada, porta una vida austera dedicada a l’estudi i té la fortuna de comptar amb la companyia d’Ausiàs March, el gran poeta. Sembla que la biblioteca del príncep era admirable i en aquesta mena d’”Studiolo” envoltat de molts llibres la pinten els dos artistes. El primer quadre és de José Moreno Carbonero, el malagueny d’ahir, fet amb 21 anyets. Immens. Està al Prado. El segon és nostre. Fet per Agustí Rigalt, fill del gran paisatgista romàntic Lluís Rigalt i net del pintor Pau Rigalt que va decorar els interiors de moltes cases de Vilanova. Don Víctor el va rebre com a regal en uns Jocs Florals. Està a l'expo Pintura d'Història.

Colors Greco

Avui s'inaugura una altra exposició sobre El Greco, en aquest cas a Barcelona (Fundació Godia: “El Greco i la mirada de Rusiñol). Aquest any se n'ha parlat molt d'aquest artista pel tema del (IV) centenari. Abans d'expressionistes, surrealistes, simbolistes i de Goya hi va haver El Greco. És aquesta mena d'art que et resulta estrany i familiar alhora, perquè en el fons- com diu Campbell- tots hem estat allà, tots hem estat en un somni. Hi havia un anunci que deia "¿A qué huelen las nubes?". Aquí la pregunta seria, de quin color són els somnis? Difícil de descriure. Per sort, alguns artistes ens ho han pintat. Quin regal. De què serveix l'art? Materialment parlant, de res. Espiritualment parlant, de tot. Per això, a tots aquests gallifantes que es volen carregar la filosofia i les humanitats a cop de decret, los pondría yo un temporadita en una cueva del Greco, per allà a la Mancha mateix, amb aquell fred sec que fa petar els ossos, fins que els surti la vena mística, fins que, com diu el gran Margarit, es morin, en la nit estrellada d'un vers. San Juan Evangelista. El Greco. 1610-14.

Maiestas Domini sobre un cercle a Sitges

Cercle del Mestre de Pedret (Pirineus de Lleida)
Maiestas Domini
Pintura mural al fresc, traslladada a llenç 285 x 284 cm.
primer quart segle XII
Procedent de l'església parroquial
de Santa Maria de Cap d'Aran (Tredós, la Vall d'Aran)
Catalunya.
Col·lecció del Dr. Jesús Pérez Rosales,
Museu de Maricel

M'ha cridat l'atenció l'última obra del recorregut que hem fet als Museus de Sitges avui. Mireu quin gran cercle, perquè us feu una idea, hi cabia jo a dins. En el seu lloc original devia estar posat a dalt de l'absis però passat a un llenç i penjat en un museu el pots tenir just davant, a l'alçada de la vista. Un fresc del segle XII. Estem més acostumats a veure al Crist del romànic reposant sobre una altra forma més allargada, la màndorla o "ametlla mística", com el Pantocràtor de Taüll que tots tenim gravat a la retina. La màndorla és el resultat de la intersecció de dos cercles que simbolitzen la terra i el cel, el món inferior i el superior, el material i l'espiritual. Enmig d'aquest oval reposen els personatges sagrats del cristianisme (superant la dualitat en una unitat harmònica). Però aquí tenim una circumferència perfecta. M'encanta. Com un mandala. El cercle és un dels símbols fonamentals de tot el món: la totalitat, la plenitud, la protecció, el sol, el cel, la divinitat... L'hòstia de la litúrgia catòlica és rodona i ens suggereix la presència de Déu. Aquí tenim una imatge típica de Crist en Majestat, el Déu tot poderós de l'alta edat mitjana, serè, omnipotent, omnipresent, solemne sobre el seu tro. Per a un habitant del Pirineu al 1100 la vida havia de ser molt dura, el temps inclement, i aquesta imatge dins els gruixuts murs de l'església, era, de ben segur, la més potent de tot el seu imaginari. El gest és l'habitual, amb la mà dreta aixecada (justicier) i amb l'esquerra mostrant el "llibre de la vida". Els cercles concèntrics també poden tenir simbologia, en el món oriental hi veurien diferents etapes de camí cap al centre, cap a l'interior, cap a l'ànima. Les diferents línies de colors també es poden interpretar com un arc de Sant Martí, perquè segons s'explica en el Gènesi, l'arc de Sant Martí simbolitza el pacte després del diluvi. Total, m'ha encantat el comiat. I com deia el mestre Argullol: "Yo, en términos occidentales, no soy un hombre religioso, pero soy un hombre profundamente respetuoso y amante, casi enamorado, de lo sagrado".

La peça: Cercle del Mestre de Pedret (Pirineus de Lleida) Maiestas Domini Pintura mural al fresc, traslladada a llenç 285 x 284 cm. primer quart segle XII Procedent de l'església parroquial de Santa Maria de Cap d'Aran (Tredós, la Vall d'Aran) Catalunya. Col·lecció del Dr. Jesús Pérez Rosales, Museu de Maricel

Pantocràtor de Taüll

Intersecció de dos cercles que formen la màndrola o ametlla

  

Dànae i la famosa pluja daurada?

Avui capturo aquest quadre: Dànae i la famosa (per altres connotacions) pluja daurada. La jove Dànae va ser empresonada pel seu pare perquè l’oracle va predir que engendraria un fill que el destronaria. Solució davant l’amenaça: tancar-la, com no. Però no hi ha paret que es resisteixi als poders divins, i Zeus va fertilitzar-la en forma de pluja d’or (Zeus sempre fertilitzant, quin paio!). I va néixer Perseu, un gran heroi, que va fer una feinada de por. Són temps on tinc la sensació que malgrat l’adversitat, les porres, els tancs, els barrots, les retallades, alguna mena de pluja (simbòlica) va calant entre nosaltres. Contenta de veure gent al carrer, A Barcelona, a Madrid, a Portugal, ... Ja n’hi ha prou.